El telescopi de Schopenhauer

Ho confesso. Encara estic tremolant. De fred i d'emoció. M'explico.

He acabat El telescopi de Schopenhauer de Gerard Donovan. És un d'aquells llibres que voldries infinit, que es transformés en un blog. He anotat en la meva agenda de deures el seguiment de l'obra d'aquest autor, en Gerard Donovan, erudit, compromès i innovador.

Tremolo de fred perquè la història esdevé en un paisatge de cru hivern, cobert de neu i gel. Tremolo d'emoció perquè la història dibuixa un relat sorprenent, a mig camí entre Kafka i Francis Bacon. Amb el rerefons de la guerra, del destí de l'horror, Donovan teixeix un brillant al·legat a favor de la humanitat en singular, de les persones anònimes que pateixen l'infortuni de l'impietat.

No us equivoqueu. No és un relat bèl·lic. Ni el soldar Ryan ha de ser salvat, ni s'ha de construir cap pont sobre el riu Kwai. La guerra es dibuixa darrera, entre la boira. I això la fa més crua, més freda, més franca.

Schopenhauer va dir que per entendre el món calia viatjar cinquanta anys i mirar pel telescopi a l'inrevés, cap al passat, per poder estudiar el relat dels fets amb perspectiva. Mirar des de l'altra cara del telescopi també et permet arribar a les històries petites, minúscules, a la dignitat de les persones com a individus. Em vaig a beure un cafè ben calent.