ETA?

Sé que no caldria aclarir-ho. Però vivim en un món en el que cal explicar l'evidència. Som-hi doncs. Soc diputat al Parlament de Catalunya pel PSC. Vaig votar "sí" a l'Estatut de Catalunya, que està molt a prop del meu Estatut ideal. He assistit a les reunions de treball. Vaig viure en directe els neguits de la negociació i l'adrenalina del dia D , amb els alts i baixos de tensió. He explicat l'Estatut en molts fòrums i actes públics. En definitiva. Soc un dels 120 diputats implicats en el text estatutari, més enllà fins i tot del dia solemne de la votació.

I malgrat això, no he sentit cap pressió d'ETA. No m'han trucat ni m'han enviat un SMS. No he rebut un correu electrònic seu ni m'han citat en un banc del Parc de la Ciutadella. No m'han deixat un escrit sota la porta. Cap document encriptat. No m'han enviat un telegrama ni un burofax. Ni senyals de fum. Ni ampolles amb missatges surant pel mar. Ni pintades. Ni pancartes. No sé. Si he rebut una pressió, aquesta ha estat tan subtil, tan silenciosa, que no l'he percebuda.

Tot i que hi ha una altra possibilitat. Pot ser (només és una hipòtesi) que jo hagi votat "sí" a l'Estatut perquè me'l crec. Perquè considero que el capítol de drets i deures és una bona eina per a millorar les relacions entre els catalans. Perquè crec que les competències autonòmiques mereixen ser reforçades, després d'un intent d'involució. Perquè aspiro a un model federal, més just i també més solidari. Puc estar equivocat. El dubte és un company freqüent en els meus pensaments...

Ja sé que hi ha qüestions que no haurien de ser explicades. Però, per si de cas, m'agradaria reivindicar l'autonomia del meu vot.