Sota les llambordes



Jo no estic molest. Veure els carrers plens de pancartes sempre em genera una sensació de satisfacció. I encara més si darrera les pancartes n'hi ha persones que surten per primera vegada al carrer, aquells que fa dos anys acusaven determinats dirigents de "pancarteros". Benvinguts al carrer.

He vist orgullós els carrers plens de monges que deixen per un moment l'aire resclòs del convent, els bisbes amb les seves gales púrpures (que se senten una mica disfressats lluny dels arcs ojivals de la Catedral), els capellans rurals cridant rodolins més o menys aconseguits ("Cero más cero, Zapatero"), mestresses de casa exemplars que pugen a l'autobús per fer el trajecte Orihuela - Madrid amb la motxilla, l'entrepà i el Biomanán, els estudiants del Barri de Salamanca alliberats per un dia del seu ridícul uniforme, els polítics del PP cofois darrera una pancarta(alguns fins i tot amb estranya sensació de deja vu) ... Benvinguts al carrer.

Les manis tenen un efecte addictiu. L'aire fresc del carrer, la sensació de llibertat, l'estímul de la protesta col·lectiva, el sentit cívic de la pròpia veu... Es comença cridant consignes enllaunades ("Zapatero enemigo de Dios", per exemple) i carregant pancartes impreses amb una HPLaserJet i s'acaba embriagat per l'aroma de la remor de veus (com ara "No a la guerra", "Un altre món és possible" o "No emprenyis el meu amic"). Qui sap. Potser alguns d'aquests manifestants descobriran que sota les llambordes hi ha la sorra de la platja.

Benvinguts al carrer.

Comentaris

Anònim ha dit…
Hola Jose Antonio

Nos gustaria subir tu blog al agregador LasIdeas.org, please ponte en contacto conmigo.

mi mail es :

calderon.avellaneda@gmail.com

salud!!!!

Entrades populars