Sabateries


No m'agrada comprar. Els centres comercials em produeixen agorofòbia. Mai he trobat un lavabo en El Corte Inglés i necessito un GPS per arribar fins la zona de llibres. M'estimo més una sessió amb el dentista que una tarda a l'Ikea. En aquests grans aparcaments em puc passar dues hores cercant el Mégane entre un milió i mig de Méganes més. No m'agraden els Zara, ni els Bauhaus, ni els Media Markt, ni tan sols el West Edmonton Mall (un centre comercial on ho tens tot: pots néixer, treballar, dormir, menjar, casar-te, divertir-te i... morir). Ja els havia comentat en una ocasió també la meva al·lèrgia a les perruqueries.

Però posats a triar, els espais que més m'incomoden són les sabateries. Aquests són els deu interrogants existencials sobre sabateries:
  1. Per què tinc una certa sensació de ridícul quan em descalço en una sabateria?
  2. Serà per això que sempre em poso les noves sabates en un segon?
  3. Per què a les sabateries no fa pudor de peus?
  4. Per què sempre el 41 m'apreta i el 42 és massa gran?
  5. Per què cada sabateria utilitza una numeració diferent?. Per què mai sé que respondre quan em pregunten coses com "número americà", "número europeu" o "número de sabatilles esportives"?. Aviat es necessitarà un polinomi de segon grau per determinar el número de calçat que precises.
  6. Per què la sensació de ridícul del punt primer s'incrementa quan et porten un calçador d'un metre i mig de color rosat?. Però no veu que si no el peu no entra a la sabata, encara serà més difícil que entri el peu i el calçador?
  7. Per què si només tens un mitjó amb un forat en el dit gran, sempre te'l poses quan vas a comprar sabates?
  8. Per què la sensació del punt primer es multiplica quan camines amb una sabata nova en el peu dret, el peu esquerra descalç (òbviament, és el del forat) i les velles sabates a la mà?
  9. Per què mai saps on posar-te per mirar les sabates en els miralls inferiors?. Per què sempre veus els peus dels altres?
  10. Per què les sabates pateixen una mutació una hora després de sortir de la sabateria?. I aquella "sabata comodíssima que s'adapta al peu com un guant" es converteix en un instrument de tortura que et deixa els peus com el Jesús de la Passió de Mel Gibson?. O aquella "sabata moderna i vanguardista" passa a ser una "però Donaire, on vas amb això"?.

Comentaris

Anònim ha dit…
Donaire. Benvingut al món dels no polítisc. M'ha agradat molt el post. Et veig en bona forma i bon humor.
Tanhäuser ha dit…
Creo que esa experiencia tan ridícula tan solo la supera el momento de comprarse unas gafas.

Un abrazo

JJ
ZAGASO ha dit…
Sabia la teva vena "sadomaso" en la vesssant política!!!
Però que prefereixis visitar el dentista a qualsevol altra deure planetari!!!! Fes-t'ho mirar amic Don...

Jo només preferiria el dentista a la revisió de la hipoteca o a un discurs en anglès de l'Aznar...
Anònim ha dit…
A mi em passa igual. Hauries de fer un post sobre les botigues de roba i aquells provadors amb unes cortinetes minúscules, que permetin que tota la botiga et vegi en calçotets
Anònim ha dit…
Plas!Plas!iReplas! estimat Don, una ovació per a tu. Jo que em pensava que era l'únic que em sentia profundament "gilipollas" en aquesta situació, m'has tret un pes de sobre, avui em sento una mica més normal que ahir gràcies a aquest post ( o com a mínim he descobert que hi ha d'altres no-normals com jo, encara que dubto que aquesta opció consoli).
Pel que veig desconeixes un altre problema, degut al número de peu (l'exemple que dones és del 42) i és que si tens un 46, et diuen allò de: "no es fa aquest número", llavors si que et sents pujar els colors a la cara i et sents com un monstre de fira americana, pasen i vean...
Com es nota que els que et llegeixen són d Girona o d'algun poble gran...

Tot això és pitjor a Breda, és el mateix, però, mentrestant, et pregunten per la familia i, amb veu alta, et recorden les coses que feies de petit... fent que tothom vegi com fas el ridícul amb el forat al mitjó, caminant com un pallús per allà el davant, sense saber on trobar-te els peus al mirall i, a més a més, recordan-te elteu passat (la part més vergonyosa, només) i fent que se n'enteri tothom...

I a sobre es queixen els de ciutat...

Vinga, salut companys!
Euphorbia ha dit…
A mi el que més em fot és el punt 10. Si algú vol unes botes del número 37 que m'apreten només cal que ho digui.
De totes maneres, els homes ho teniu més fàcil per triar.
Enrock ha dit…
Don Donaire,
he rigut una mica i crec que a tots ens passen coses d'aquestes.
Gràcies per aquesta bona estona i pel teu bon humor.
Donaire ha dit…
Anònim

De fet, per ser polític no necessites estar en el Parlament. Jo crec que es fa política des d'un blog, una conversa amb els amics o un donatiu a Amnistía Internacional. Política vol dir actuar en l'àmbit social.

tan

¿Y qué me dice usted de un probador de bañadores en un mercadillo?

Ignasi

Com tot a la vida, la perspectiva et pot fer veure les coses diferents. Aquella música, aquella nyonya, aquella llum, aquell seient comodíssim...

Anònim

N'hi ha qui diu que tots portem un streaper a dins nostre

Agrippa

Som majoria, jo diria.

Casals

Ah. L'encant de les botigues en els pobles petits. Tot un món. Jo tb vivia de petit en un poble, poble i entenc el que dius.

Gemma

Això mereixeria una discussió intensa. Tinc la sensació que els homes hem d'acabar triant entre unes sabates de capellà (negres, cordons i amb unes plataformes immenses) o unes sabates a joc amb les corbates i americanes d'en Sala i Martín.

enrock

M'alegro que t'hagis divertit. Un somriure sempre és agraït
Anònim ha dit…
Hombre, que hacía tiempo que no le posteaba. Mire le digo. Lo de los zapatos, hágaselos a medida. Y lo de los mall, pues no vaya un sabadete. Un lunes al sol por la mañana son cojonudos. Además, esa manía, ha hecho perder un huevo de pasta a Cataluña. Parece que el mundo va por otro camino. Vayas donde vayas, siempre hay mall gigantes.

PD: por cierto, en Madrid quieren hacer uno más grande que el Xanadú. El más grande de Europa. Al lado del airport. Ya ve, Edmonton y Toronto, juntas...

Entrades populars