La política de les percepcions

Si tenen una estona entre els preparatius d'Eurovision i la designació de ministres (perdó per la redundància) haurien de fer una ullada al darrer informe del Síndic. No es deixin impresionar pel número de pàgines, perquè l'informe està ple de gràfics i imatges; però si no tenen prou temps perquè estan fent rentadores amb tota la roba de les festes, poden consultar les tres pàgines de la nota de premsa.

D'acord amb l'informe, Catalunya ha anat incrementat progressivament la població reclusa fins arribar a 130 per cada 100.000 habitants, la taxa penitenciària més elevada de la seva història. Les presons estan més saturades que mai. Catalunya, i Espanya en general, tenen també un dels índexos de compliment de les penes més elevades d'Europa. I el sistema judicial té una tendència compulsiva a empresonar acusats, com la Reina de l'Alícia al País de les Meravelles. Mirin, el 64% de les sentències judicials acaben amb empresonament i un 21% amb penes alternatives; a Alemanya, la privació de la llibertat és només pel 6,5% dels casos. No cal que els parli de la manca de reinserció, de l'elevada taxa de drogodependències o de la baixa taxa laboral a les presons...


Si auscultem la població, ens faran el diagnòstic oposat. D'entrada, ens diran que a les presons catalanes els imputats entren per una porta i surten per l'altra. Que les penes són massa toves i que les presons estan plenes de farruquitos. I sobretot ens diran que la inseguretat és molt alta. Aquesta és una dada essencial. Tenim la percepció d'inseguretat més alta d'Europa i, per contra, som el segon país europeu amb una taxa de victimització (delictes efectius sobre el total de població) més reduïda. En altre paraules, el nostre sistema judicial i penintenciari és molt dur i ineficient i respon no tant a la inseguretat efectiva, sinó a la percepció de la inseguretat.

Hi ha una política que és la política de les percepcions, la política imaginada, que és l'antítesi de la política real. Em pregunto quantes lleis responen a la percepció que tenim de la realitat, més que no pas a la realitat mateixa.

Comentaris

Gemma Urgell ha dit…
Don,
Crec que tot en la vida és gestió de les percepcions. Vivim partint de percepcions i la comunicació és qui principalment s'encarrega d'això.
En qualsevol classe de comunicació (ja sigui un curset, a la facultat, o un màster), el primer comentari que et fan és: "Com ha comunicadors, heu de ser capaços de gestionar les percepcions que, evidentment, aquestes no tenen perquè ser realitats".
Trist, però és així.
Anònim ha dit…
Estic molt d'acord amb la Gemma, però m'ha fet pensar. Crec que una societat democràtica és aquella en la que la percepció s'assembla a la realitat. Tu què creus?
Vida quotidiana ha dit…
El problema és que aquí no tenim terme mig, el que fa que moltes conductes delictives acabin impunes perquè les condemnes, cas d'existir, són molt petites per justificar un ingrés a presó. Si es potenciessin les mesures intermèdies (des de "notes d'advertiment", fins a arrestos de cap de setmana, passant per l'obligació de fer treballs comunitaris), segurament la sensació de seguretat seria més gran i de pas esponjaríem una mica el sistema penitenciari. Ja que has citat el cas de Farruquito, crec que li hauria fet molt més mal haver de dedicar 50 caps de setmana a feines socials que ficar-lo a la presó.
Anònim ha dit…
Permita un comentario a su post que, por cierto, daría mucho juego si lo exportamos a la arena político-electoral.

En mi opinión la percepción que del problema de la delincuencia va teniendo la ciudadanía está cambiando.

En una primera etapa, la percepción sobre la génesis de la delincuencia era que ésta, tenía una raíz social. De ahí la aceptación de la levedad de las penas y los cumplimientos escuetos. Ahora lo que se demanda es un control social de esa delincuencia al transformarse las razones del delincuente, en conductas sin otra raíz que la del puro voluntarismo. El delincuente ya no roba para comer, sino porque quiere.

Si observa las reformas del CP, todas ellas van encaminadas en esa dirección, es decir, en aumentar la dureza de las penas con carácter disuasorio, pero ocurre que, en la ejecución de la pena, se produce la victimización del delincuente y entran en juego todos los mecanismos de la redención penitenciaria que divorcian la pretendida dureza del Código con los resultados finales.

Ese es el problema que Ud observa.
Anònim ha dit…
Hola José Antonio,
Tot i que no deixi comentaris en els últims temps, sempre sóc un lector admirador del teu bloc, com bé saps. A veure si ens trobem una estona i parlem que ara fa temps no coincidim. En primer lloc, sempre felicitats pels teus comentaris i reflexions. Sobre aquesta on comento: existeix la realitat descrita per discurs? O sempre estarà abocada a ésser una mirada? En el passat, en història, sempre l'hem de rebre a partir del llenguatge o del document i en política les generalitzacions no són una nova construcció de llenguatge o de discursos? Podem escapar del llenguatge i acostar-nos a la realitat? La realitat no seria el llenguatge, la comunicació, les diverses mirades de manera caòtica? Una abraçada forta, Alfons.

Entrades populars