Casa gran


Enmig del camí li assaltà una tosca làpida que anunciava la mort del vell Xenofont. “No ha resistit el cru hivern”, pensà contrariat en Melquíades. Potser per a oferir un darrer homenatge al seu mestre espiritual o tal vegada per a descobrir els secrets que amaga el refugi, en Melquíades s’apropà decidit fins el sinistre cau. A la porta d’entrada li arribà una veu rovellada.

- S’han esgotat les existències. Necessito almenys una dotzena d’àmfores.

El jove Melquíades necessità gairebé mitja hora per a recuperar la consciència.

- Però vos, mestre,... la làpida.

- És un antídot contra els curiosos i els turistes. En els darrers dies, hi havia més gent a la muntanya que als Jardins de Babilònia.

- Em parlàveu d’unes àmfores...

- Amb la meva condició de finat, m’és molt difícil abastir-me dels licors que, com sabeu, són necessaris per a apropar-me a les riberes de la veritat. Amb una dotzena podria arribar àdhuc a final de mes.

- Teniu el meu compromís, oh mestre. He gosat pertorbar la vostra pau espiritual perquè una vegada més no soc capaç de trobar el camí recte que guiï els meus passos. Fa unes setmanes, el sanedrí de la polis acusà el senador Heràclit de traïció a la pàtria i demanà el seu exili. Com sabeu, n’Heràclit és gairebé un germà per a mi, però per sobre de qualsevol consideració voldria ésser equànime. No puc defensar un traïdor...

Mentre transmetia els seus neguits, el vell Xenofont engolia sonorament les restes d’un conill i llençava els ossos polits amb la destresa d’un arquer.

- Com saber, oh mestre, què és un patriota?. Quan podem dir que som nacionalistes i respectem els designis sagrats de la polis?.

En Xenofont apurà el darrer osset amb un desagradable xarrup i expel•lí un sonor rot.

- A la vella Biblos hi residia un noble a qui la providència li obsequià amb un hereu formós i despert. El dia que el seu fill va vèncer en les competicions militars, el noble comentà al seu assessor que el seu orgull de pare no tenia parell. I el reptà a trobar en tot l’imperi algú que s’estimés més el seu fill. El vell assessor li agafà del braç i el conduí als vestuaris del centre militar. A la porta, un home consolava el jove que havia estat derrotat en el primer torn, d’una forma tan contundent que havia provocat la riota burlesca dels espectadors. Tots dos van escoltar nítidament les seves paraules: “Estic molt orgullós de tu, fill meu”...

La mirada perduda d’en Melquíades portà en Xenofont a abandonar els camins tortuosos de la metàfora.

- Els abanderats descobreixen un dia que totes les polis disposen de les seves banderes. I que també canten els himnes de la polis amb la mà al pit i la mirada greu. I quan apel•la la virtut de la llengua que li és comuna, descobreix que arreu es parla una llengua o una altra. I totes les polis disposen d’escriptors tocats per la veu de les muses i pensadors que canvien la forma de mirar el món i viatgers que travessen els límits de la fi del món. I que en tots els llocs hi ha una muntanya on el vent remou l’olor de la farigola i en totes les costes l’escuma del mar tenyeix de blanc els peus dels penya-segats. Un dia els abanderats descobreixen que la seva polis no és més que una polis més, un pedaç més de món, ni el més gran, ni el més bonic, ni el més gloriós. Aquell dia, l’abanderat és de veres un patriota.

Confús i, com sempre, decebut en Melquíades s’acomiadà del seu mestre.

- I recorda, ingenu deixeble, que les nacions no es construeixen a les cases (ni que siguin comunes), sinó en els espais oberts de les àgores. I no oblidis les àmfores...

Altres anècdotes d'en Xenofont:

- La llum del far
- La veritat

Comentaris

Entrades populars