Cafè


M'agrada molt aquesta imatge que avui he manllevat de El Periódico. A l'ombra de dos arbres que imaginem immensos i deslliurats ja dels gestos mecànics de la campanya, els candidats enraonen. Ja no monologuen. I se'ls veu amb el gest relaxat, gairebé aliviats, com l'artista que s'ha desmaquillat i comparteix sensacions al cafè del teatre.

Si per un moment oblidem qui és qui, la imatge podria estar presa d'un cafè qualsevol d'un dia qualsevol d'un poble qualsevol. A l'abric d'un cafè, uns coneguts parlen. A aquesta distància ja no sabem si parlen de futbol, del preu de la vida o de les notes del nen. Uns parlen i els altres escolten. I el bellísim cafè acull el ritual joc de les paraules.

Ni els temps són els millors, ni la política acaba de trobar el seu camí. Ho sé. I és fàcil pensar que no hi ha res a fer. Però si us deixeu emportar per la plàcida bellesa del cafè, i recordeu que allà hi són antagònics polítics, tots els extrems de l'espectre polític del país, potser trobareu un punt d'esperança. Malgrat tot, hem aconseguit que la paraula sigui el protagonista invisible de la fotografia i de la política. Hem aconseguit que les diferències es puguin enraonar.

Comentaris

El veí de dalt ha dit…
Molt bé. Que es xerri. Però què passa quan un no vol escoltar l'altre, ni tan sols intentar entendre'l?

Entrades populars