L'efecte 'ejaculació precoç' del coneixement

Simplificant, diríem que el coneixement avança per l'acció de dues forces aparentment oposades. D'una banda, es troben els innovadors, els qui posen en dubte les idees preconcebudes i s'aventuren a crear noves respostes i, de vegades, fins i tot, nous interrogants. Necessitem els innovadors perquè el coneixement avança per la capacitat de transgredir les regles prefixades i inventar escenaris radicalment nous. Després, trobem els replicants, que són els qui propaguen les innovacions i amplien, desenvolupen o demostren les teories inicials. Arriba un moment, però, que fins i tot per als replicants la teoria inicial dels innovadors sona massa vella, massa gastada. I se'n va a ca l'innovador a buscar idees fresques.

Imaginem, per exemple, que l'alcalde d'una ciutat mitjana fa una presentació en francès a un grup de persones que s'han reunit a la sala de plens. L'alcalde creu que està parlant a una delegació de diputats francesos i en realitat es tracta d'una representació dels veïns , que reclamen una reducció de la tarifa de les escombreries. Després de cinc minuts, la situació surrealista no es pot mantenir per més temps i un dels assistents trenca el silenci. I llavors es descobreix l'equívoc. Es crea una divertida anècdota, coneguda només per una dotzena de veïns.

Ara comença l'ona expansiva. Inicialment, els veïns ho expliquen al seu cercle més proper, i tots riuen. La història és bona, de manera que els qui l'han sentit l'expliquen a noves persones, i aquestes a unes altres. Durant uns dies, és fàcil trobar-se amb una persona que no conegui el cas, de manera que apareix de forma espontània a la cua de la carnisseria, a la sortida de l'escola o a la partida de petanca. Fins que arriba un punt en què la major part de la ciutat n'és conscient, de manera que si un treu el tema constata que la major dels interlocutors (si no tots) estan assabentats. I la història perd valor. Per cert, això explica perquè sempre hi ha una minoria que acaba desconeixent l'affaire.

Tornem a la transmissió de les idees. Si jo tinc una bona idea, perquè sóc un innovador, i la transmeto, tindré una ràpida viralitat: Molta gent se la farà seva i l'anirà treballant, modificant, ampliant... Sabem que arriba un moment en què la idea ha estat tan reiterada que perderà valor, de manera que la potència d'una idea és directament proporcional a la seva capacitat intrínseca, però inversament proporcional a la seva velocitat de transmissió.

Vivim en una societat on les idees ens transmeten en segons. I les idees elaborades, les idees denses, circulen amb molta més rapidesa i viralitat que mai. Una nova teoria deixa de ser nova en pocs anys, perquè tothom la coneix. Aquesta és una curiosa paradoxa: La velocitat de la informació està actuant contra la mateixa informació, perquè limita el procés de cocció lenta que requereixen les idees. La innovació és tan constant que tenim més idees que mai, però sempre són efímeres i, per tant, poc elaborades.

En certa manera, el coneixement ha començat a patir els efectes d'una mena d'ejaculació precoç. Tot va tan ràpid que les idees no acaben mai de ser complexes. I les llencem a les escombreries, sense donar-li l'oportunitat de demostrar la seva validesa. Ha arribat el moment d'un nou slow knowledge?.