Morir 2.0


Qui som?. Què som?. Podríem pensar que som els nostres pensaments, els nostres records, els nostres somnis, les nostres paraules. I només això. Però si les nostres paraules d'amor cauen enmig d'un bosc i ningú no les ha sentit, han caigut realment?. Fins i tot Robinson Crusoe parlava amb en Friday i lluitava amb els habitants de l'illa. De manera que si em pregunteu qui sóc us diria que "Jo sóc jo i les meves relacions". 

Un dia deixem de ser. Travessem el riu, o el túnel amb la llum blanca al fons, o ens reencarnem en bou,  ves a saber,  i allò que èrem esdevé no-res. No del tot. Una part de nosaltres roman, com el caliu després d'una beach party, quan els altres ens recorden, ens imiten, ens enyoren i de vegades, fins i tot, ens parlen. "No t'oblidarem" sentim als sepelis, una forma de comprometre'ns a mantenir viu els records i, en certa manera, mantenir-lo viu a ell mateix. 

La societat digital ha canviat tot plegat. Ara podríem dir que "jo sóc jo i el meu TL". Això que estic escrivint ara, en un matí de diumenge amb les restes de l'esmorzar i la fred de febrer picant la finestra, arribarà com la llum dels estels un altre dia. I les nostres piulades, els nostres murs, les imatges compartides, les discussions en els fòrums creen una immensa àgora sincrònica. Com si els telèfons ens connectessin amb paraules dites dies abans o potser anys abans. 

I un dia ens morirem. Mort certa hora incerta. I podrem recordar l'amic perdut en el seu mur i escriure-li una nota trista mentre ens saluda aquella imatge atrapada en el temps, com els rellotges trencats. I podrem repiular l'ocurrència d'aquell actor maleït, que sempre piulava veritats com catedrals. O assistir  a la classe d'aquell professor que explicava àlgebra com si recordés un conte oriental. Un dia morirem, però el nostre rastre digital quedarà suspès en el temps, com la riba de Tanatos. Potser la mort digital ens obliga a repensar què vol dir identitat en l'univers 2.0. 

Arribats a aquest punt, deixeu-me que us recomani el llibre de l'Ernest Benach i en Miquel Pueyo Mort certa, hora incerta, un assaig sobre la mort i la vida, la identitat i les relacions, la xarxa i els vincles, i en definitiva aquelles preguntes que transiten de forma recurrent (qui som, què som) en les nits d'insomni. És també un assaig deliciós sobre les xarxes socials, que demostra el talent d'un President 2.0, que un dia ens va proposar una política alternativa, quan encara era possible una política alternativa.

Comentaris

Entrades populars