Les absències del procés



El tic tac del nou de novembre és la banda sonora del 2014, un any que es farà molt llarg. L'efecte papallona de la sentència del TC continua el seu trànsit, com l'ona expansiva d'un maremot, que acaba formant un tsunami. Som aquí per la suma d'una espurna (la sentència) i un caliu (una llarga història i una constitució improvisada). Crec que l'important no és l'espurna, sinó el caliu, una combustió lenta que hauria pres amb qualsevol altre misto. Hem de saber que tot plegat hauria esdevingut abans o després. Anomenem a això el "procés", una paraula que mai no m'ha agradat, com les parelles que no saben com dir-se que volen sexe i acaben emprant perífrasis forçades. "Ara que el nen dorm, fem un procés?".

L'estratègia del Gobierno es basa en dos equívocs. El primer és equiparar el País Basc amb Catalunya i esperar un desenllaç Ibarretxe. El segon és acumular males notícies que dissuadeixin la Catalunya amb seny. Però el principal problema és que el Gobierno no ha indentificat l'arrel popular, espontània i transversal de la demanda. Ja no és possible un pacte a les golfes de la Moncloa amb el Govern, perquè aquest darrer no té marge de maniobra. L'equació d'un govern empès per (una part de) el poble i un Gobierno afàsic només té una solució, que és la ruptura.

Es podria pensar que no hi ha cap escletxa en el mecanisme de rellotgeria que marcarà la independència. Que això és un combat entre un poble hiperactiu i un govern narcolèpsic. Un Bayern de Munich - Apoel de Nicòsia, jugat a Munich. Un concurs de talents musicals entre Wagner i Pablo Alborán. Una partida d'escacs entre Carlsen i Josmar, amb dama de més. Avui voldria compartir els meus dubtes. El "procés" també té algunes esquerdes que no es poden ignorar. M'interessen més les absències que les presències, no tant de què parlem sinó sobretot de què no parlem.

Feblesa 1. El projecte absent

La independència és transversal. Hi participen antisistemes i conservadors, ecologistes i neocons, localistes i cosmopolites,... És un prodigiós acord transitori que ha aliat persones que no tenen res en comú. Quan t'imagines a l'ascensor del Parlament un d'Unió amb corbata Hermès i un de la CUP amb una sola sandàlia te n'adones que la independència ha teixit aliances impossibles. Aquesta és la seva principal fortalesa: Però també la seva feblesa.

Hi ha una pregunta que hem de saber respondre el més aviat possible. Quina Catalunya?. Quan formules aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: Ja ho decidirem després. Però una nació és un projecte col·lectiu que va cap a una direcció. França, els Estats Units, Alemanya o Austràlia tenien un perquè, un sentit, un nord. Lògicament, després vindran les eleccions que escolliran governs que decidiran què s'ha de fer. Però necessitem un relat primigeni, un projecte de país, una narració compartida. I no hi és.

L'absència de projecte crea dos efectes igualment perversos. El primer és que la manca de relat permet tot els relats possibles, de manera que una Catalunya independent pot ser una Noruega bis fora de la UE o la capital mediterrània de la Unió, l'avantguarda de l'ecologisme o un Blade runner 3.0, l'arcàdia del Km. zero o un Singapur amb barretina. Podem convertir el país en un Aleph del carrer Pelai (i no Garay). El segon efecte és que Catalunya pot acabar essent una Espanya en català, com l'esperpent de la Grossa. Mancats de projecte, ens podríem limitar a ser la rèplica quatribarrada d'Espanya.

Feblesa 2. El futur absent

Patim una certa obsessió historicista. Els pobles que obliden la seva història no tenen nord, és cert. Però la història només és el prefaci del projecte de país. Sóc dels qui pensa que el tricentenari no hauria de ser una mena de plany nostàlgic o memorial de greuges, sinó una oportunitat per a identificar els grans reptes de demà. En altres paraules, necessitem una mica menys de passat i molt més de futur. El nostre mirall no pot ser el segle XVIII sinó el segle XXI. Sí, el Decret de Nova Planta fou un terrible cop de destral, però constatat l'agravi, ¿reclamem una mena de regressió històrica a l'Àntic Règim o identifiquem els reptes que venen?.

Un s'estudia el TED dedicat als reptes de futur, i sent alhora vertigen i emoció, pors i oportunitats. Te'ls mires i penses: "On som nosaltres en aquest debat?". Descobreixes que el segle XX s'ha acabat finalment i que s'inicia un món diferent, en construcció, inestable, estimulant, creatiu. Es parla de nanotecnologia, de noves ciutats, de la fi del petroli, d'una nova sanitat, de noves desigualtats. Què hi diem nosaltres a tot plegat?. Som en el centre d'una crisi global. Econòmica, és cert, però també social, cultural, geogràfica, ambiental i de valors. Hem de refer les estructures i bastir nous edificis. Hem de dissenyar un futur diferent.



Feblesa 3. El món absent

No tinc ni idea de com ha de ser una nació el segle XXI. Intueixo que els estats nació són un residu del passat, un gramòfon bellíssim, però anacrònic. Els estats nació eren projectes basats en el principi de frontera, que separava dins i fora, nosaltres i ells, els ciutadans i els bàrbars. Avui les nacions es defineixen per la fragilitat de les fronteres, perquè els artefactes culturals, els problemes ambientals, la mobilitat dels individus, las cosmologies o les crisis econòmiques es mouen entre els països com es mou el vent o la pluja. 

Avui la tercera nació del món són les persones que viuen en un país que no és el seu. I en unes poques dècades, serà la primera. Què vol dir nació en un món de connexions infinites com un cervell hiperactiu?. No. No parlo d'una ciutadania global ni de la dissolució de les identitats en el magma de l'internacionalisme. És més simple: No és possible un projecte nacional si no és també un projecte internacional. Si Catalunya no sap explicar al món (o siguem més modestos, als seus veïns) quin és el seu projecte col·lectiu, no podem enviar cartes d'adhesió perquè demanem el destinatari que signi un xec en blanc. 

Què serà Catalunya en el món?. La xarnera entre la Mediterrània oriental i l'occidental?. El far de la Mediterrània, que connecta la riba nord i la sud?. La porta de connexió amb Amèrica?. La capital de l'Euroregió?. Una peça del projecte ibèric?. Un país neutral?. Un pont entre les tres cultures del Mare Nostrum?. La Baviera del Sud?... I ja posats, no només em preocupa la manca de projecte internacional, l'absència d'un filament de relacions que expliqui el context del país, sinó també el localisme meliquista. Em preocupen piulades com aquesta.

Feblesa 4. L'absència de debat

Els processos sempre són un subtil equilibri entre les certeses i els dubtes. Necessitem creure fermament en alguna cosa perquè aquesta és la força motriu que empeny les il·lusions. Però necessitem dubtar, perquè el rumb de la història depèn de la capacitat d'anticipar els problemes, no de negar-los. Avui tenim sobredosi de certeses i absència de dubtes. Els uns i els altres s'han atrinxerat en les seves particulars línies Maginot i no toleren cap esmena parcial, cap contradicció, cap dubte.

La manca d'espais de dubte té dos efectes secundaris devastadors. En primer lloc, l'absència de debat empobreix els relats, els redueix a caricatures, immunitza els partidaris de qualsevol sentit crític, converteix la complexitat en una versió plana i, el més important, limita la capacitat d'anticipar-se als problemes. Necessitem dubtar perquè els processos funcionen quan has admès més variables que la teva pròpia utopia. Els uns i els altres necessiten que una crítica sigui vista com una oportunitat i no com una agressió. 

El segon efecte secundari és que l'absència d'un espai d'intercanvi entre dubtes i certeses, un paral·lel 38 on podem trobar escèptics d'un costat i de l'altre, sí pot fracturar la societat. Precissem que en les convencions independentistes i en les unionistes es convidin les altres veus, que siguin escoltades, que se sentin respectats. Necessitem, com a país, aprendre a escoltar-nos els uns i els altres. I posats a demanar, evitem els carnets de bons i dolents, de traïdors i patriotes. Admetem la discrepància com a projecte de país, com a l'element nuclear que caracteritza tot el procés. I creem les àgores que ho facin possible.

Feblesa 5. L'absència d'una majoria

Quan un repassa els darrers processos d'independència, es troba amb majories del 80 al 90%. Dóna la sensació que les ruptures només són possibles quan són compartides per la immensa majoria de la societat. Els desenllaços del Quebec i (potser) d'Escòcia demostren que sense unanimitats (en el sentit social del terme), el pull acaba imposant-se al push. És cert que avui a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, però amb un contrapès evident del no. Jo crec que el Govern (i especialment Esquerra) ha identificat molt bé aquesta absència i ha centrat els seus esforços en la conversió dels escèptics, aprofitant el bagatge del seu líder en territori "hostil".

La meva hipòtesi és la següent: Aquesta absència és el resultat de les quatre anteriors. La manca d'un projecte global, l'absència d'un relat de futur coherent, la desconnexió entre el projecte català i el seu entorn i la manca d'espais de diàleg són els factors que expliquen l'absència d'una gran majoria. Que el cinquè punt (i el possible desenllaç) és la derivada de les febleses que hem anotat abans.

Comentaris

Anònim ha dit…
Crec que el que defineix la qüestió catalana (a mi procés tampoc m'agrada gens) és la il·lusió. És el trobar-se davant d'un full en blanc que s'ha d'omplir. Com? Com bé comenta no ho sabem.
Això es contraposa amb les certeses de l'altra banda. Si l'independentisme té absències l'unionisme té certeses. Una Espanya igual a l'actual o pitjor. Més del mateix o caminar com els crancs davant la il·lusió de fer foc nou. Això política i socialment té més força que les absències que hi pugui haver.
Albert Castany ha dit…
Una bona anàlisi! La comparteixo al meu facebook i twitter.
Felicitats.
Anònim ha dit…
Bien artículo,algunas concepciones históricas subjetivas y lo d un movimiento desde la base transversal,por favor,no negar el dinero dado instituciones CiU,ERC y pro independentista.Barrios obreros reparto dípticos de engaño.Yo mejor federalismo real y respeto pluralidad interna partidos,pero también respetar reglas d juego aprobadas democráticamente.
peludo38 ha dit…
Convencido completamente, de que tu exposicion hubiera sido la mia, en el caso de que tubiera tus conocimientos, pero esto lo veo como unA BANDEJA vacía, que no me atrae para nada.
Oriol Abulí ha dit…
Bona entrada. M'ha agradat perquè sempre hem de ser crítics amb nosaltres mateixos. Comparteixo la necessitat de dissenyar el proper estat català, perquè el considero un fet. No podem pensar només a curt termini.
D'altra banda, crec que faltaria contrarrestar aquests punts de debilitat amb la importància de l'orígen del procés, que si bé el govern central ha esdevingut l'espurna, el que ho ha engegat som nosaltres, el poble. Un pacifisme i voluntat des de la base més important de la societat és un element que farà història. No perdré el teu bloc de vista, últimament està sent molt interessant. Salutacions!
Quim Llamusí ha dit…
Que no tinguem un projecte de país és absolutament fals. En primer lloc, per contraposició al país que no volem: un país dominat per oligarquies hereves de la dictadura, un país on la institució que hauria de ser exemple ètic -la Corona- està més podrida que cap altra, un país on la divisió de poders és una fal·làcia descomunal, un país on es desballesta l'Estat del Benestar mentre encara ara s'estan construint línies d'AVE que no aniran enlloc, un país que ha malbaratat els fons de reserva de la seguretat social fent-los servir per tapar les vergonyes del seu sistema financer, un país que obliga a l'exili als joves més ben preparats i que és tan hipòcrita com per, acte seguit, negar-los el dret d'assistència sanitària com si de ciutadans extrangers es tractés, un país que, lluny reconèixer la riquesa de la diversitat, busca la homogeneïtació cultural i lingüística perquè mai no ha sentit com a pròpies les particularitats dels diferents pobles d'Espanya, un país que encara conserva els deliris de grandesa del més gran imperi que hi ha hagut sota la capa del Sol, i del que, una rere l'altra, totes les seves colònies -liderades pels propis funcionaris i militars hereus d'España- n'han renegat a causa del despreci, el sotmetiment i l'asfíxia econòmica que patien.

I també tenim un projecte del país que volem, i que proposarem en el moment de redactar la nostra Constitució... Una Constitució republicana. Una constitució on els drets més sagrats estiguin realment reconeguts. Una Constitució flexible i de mínims sobre la qual podrem escriure el nostre futur, que serà aquell que els catalans decidim. Una Constitució que obligui a una veritable regeneració democràtica sobre la que es construexin nous partits polítics lliures dels vells tics de demagògia...

Que aquest nou país sigui possible no és una veritat segura, no existeix una Arcàdia feliç garantida. El que sí que garantirà la independència és que, d'una vegada per totes, podrem invertir tota aquesta il·lusió acumulada en un projecte del que en serem els únics responsables. Si no som capaços d'aconseguir-ho, haurem fracassat però, potsats a fer, amb l'España actual el fracàs és la única certesa absoluta que es perfila a l'horitzó!!!
Donaire ha dit…
Bon dia Quim

Vostè diu que el que serà el país jo ho decidirem en el seu moment. Que ja tenim clar el que no volem ser. Jo li dic que necessitem tenir-ho clar abans.
Anònim ha dit…
Aquests indepes són tan candorosos que es pensen que es pot partir una carbassa i treure'n un tall de meló.

Jeipi

Entrades populars