Menys estat, ep si pot ser

Imaginem per un moment que l'oposat a estat espanyol no fos estat català. Imaginem per un moment que els estats són avui anacronismes, dirigibles o gramòfons. Imaginem per un moment que els estats són una mentida. Un fake.

Històricament, les societats ens hem organitzat de moltes formes, per lligues de ciutats, per ciutats - estat, per imperis amb fronteres difoses, per aliances inestables de territoris i, sí, per estats nació (EN). I el segle XIX i bona part del segle XX ha estat el període d'hegemonia dels EN. I, com totes les hegemonies, aquesta curiosa construcció social s'ha basat en tres principis: (a) una nació precisa d'un estat; (b) un estat nació respon a un fet nacional i (c) un estat nació defensa els interessos dels seus ciutadans. I si no fos així?.

Nació i estat

Els éssers humans destaquem per la combinació de tres identitats. Tenim, primer, la identitat personal, el nostre jo. El coneixem bé perquè no crec que hi hagi hagut un període en la història amb un jo tan gran, tan desproporcionat com ara. Hi ha també una identitat col·lectiva, tribal, que és la que m'interessarà destacar tot seguit. Són identitats que superen l'ego i admeten que formen part d'un grup més ampli, la comunitat, el clan, la tribu, o si volen, la nació. I per fi, tenim o hauríem de tenir una identitat universal, allò que diríem humanisme, que ens hauria de generar un grau d'empatia mínim amb qualsevol ésser humà per la seva condició d'humà, fins i tot si es tracta del nostre cunyat o del fill del veí del 3er B que estudia trompeta a l'hora de la migdiada. Vull dir que 'ciutadà del món' i membre de la tribu no són incompatibles, com alguns pretenen defensar.

M'interessa el sentit antropològic de la nació. La identitat col·lectiva és un sentiment. La gent se sent el que vol i per les raons que sigui. No precisa d'arguments, ni de teoremes, ni de tests psicotècnics. I és un sentiment que precisa d'un profund respecte. Sentir-se part d'un grup és quelcom extraordinari, és gairebé una necessitat vital, que es mou en el complex i inestable reialme dels sentiments. Aquell senyor de barba se sent venecià i portuguès i aquella octogenària, russa, i aquell jove d'allà creu que forma part del poble jueu. L'alquímia de la identitat es construeix amb la biografia, amb l'experiència i amb els records. Som el que volem ser. I tenim dret a ser-ho.

A Catalunya, la immensa majoria dels seus habitants se senten catalans, i consideren que formen part de la nació catalana. Molts d'ells se senten també murcians, espanyols, empordanesos, marroquins o xinesos. Enlloc està escrit que les identitats col·lectives no puguin ser múltiples i que no ens estigui permès connectar-nos emocionalment amb altres col·lectius. Recordem-ho: Som el que volem ser, perquè ho volem ser. Molts altres catalans no se senten en absolut espanyols i se senten desconnectats de la seva identitat. I tothom té dret a sentir-se el que li vingui en gana, sense donar cap explicació.

I som el que som independentment del que digui un article d'una constitució o d'un estatut. Sempre he pensat que una nació té dret a ser nació i té dret a no ser-ho. Un article legal obligaria una nació a ser-ho fins i tot si decideix que ja no ho vol ser. Els catalans tenim dret a decidir que ja no volem ser catalans, deixeu-m'ho dir així. No estem obligats, ni hi ha cap llei divina, ni ens devem al pes de cap història. Podem ser el que volem ser. I tenim dret a exigir que això es respecti. I tenim el deure de respectar el sentit d'identitat dels qui se senten partícips d'altres grups.

On anem?. Anem cap a un món d'identitats múltiples i discontínues, perquè mai com ara la humanitat ha viscut un esclat de mobilitat col·lectiva. I el món estarà ple de catalans, que se senten catalans, i que viuen a Sydney, Riga o Dakar. I d'australians que se senten australians i que viuen a Barcelona. Ells pensen que per uns pocs anys, sense saber que allà passaran la resta de la seva existència. I un dia, quan saludin el peixater del carrer Floridablanca en català i vagin a recollir els bessons a l'escola del barri, sentiran que un fil invisible els lliga amb aquella gent i expressaran per primera vegada la seva condició de català, sense deixar de ser un australià lluny de casa.

Arribats a aquest punt, deixeu-me formular un principi amb el que em temo que discreparem: Els estats no són els continents administratius de les nacions, com defensa el model d'EN. La majoria dels estats estan formats per vàries nacions. I hi ha nacions que formen part de varis estats. I hi ha molta gent que no s'identifica amb la nació del seu estat, i encara més gent que se sent part de vàries identitats al mateix temps. Un estat és un aparell de gestió administrativa i una nació és un sentiment. Ni nego ni admeto la necessitat d'un estat català. Afirmo que l'estat català s'hauria de crear (si és que finalment es crea) independentment de la nació catalana. Hi haurà moltes persones que se sentiran emocionalment vinculats amb la nació catalana i viuran fora de les fronteres del nou estat; i hi haurà moltes persones que viuran dins els límits de l'estat català (i tindran un DNI català) i que se sentiran altres coses. Els estats no haurien de gestionar els sentiments.

Fet nacional

He parlat en altres ocasions de la meva distància amb la sobredosi simbòlica dels estats. Em sembla que els buida de significat i acaba generant una èpica desproveïda d'efectes pràctics. Un patriota?. El qui frega la vorera, es nega a admetre la factura sense IVA i diposita el vidre en el contenidor verd. I no es compra un dièsel ni instal·la aire condicionat a casa. I un dels elements nuclears de la retòrica de l'EN (més enllà de les banderes, els himnes i la litúrgia) és el fet nacional. Som catalans perquè hi ha una forma catalana de ser. I jo crec que no.

Jo diria, i ja em perdonareu, que no hi ha forma italiana, peruana o finesa de ser. Sí, els finesos són més puntuals que els portuguesos i els grecs més familiars que els canadencs. Però més enllà dels quatre tòpics que l'experiència contrasta després, el que jo constato és una extraordinària diversitat. Més que mitjanes només trobo desviacions estàndard aquí i allà. Quedem-nos per un moment a Catalunya. Conec bé tres espais molt diferents: la Vall de Camprodon, la Vall d'Aro a l'Empordà i Cerdanyola del Vallès. I us podria descriure les diferències constants en la pràctica quotidiana, en la interacció social, en els rituals, en la forma com passen el dissabte a la tarda, en la manera com manifesten el dol, en els horaris, en la manera com els alcaldes es relacionen amb els seus ciutadans. Res que no sabeu. Qui ha viscut, diguem-ne, a Tremp i passa a viure, posem-hi, a Sitges, us dirà que ha canviat d'univers.

L'experiència quotidiana es desenvolupa en llocs, en àmbits geogràfics reduïts, de límits imprecisos i variables. I no només perquè la geografia pesa i aquella muntanya, aquells hiverns rigorosos, aquella trama urbana, condiciona el dia a dia. Pesa perquè aquelles condicions, aquí i ara, socials, econòmiques, territorials, culturals, personals, desenvolupen un determinat ambient local, que facilita unes determinades respostes locals als contextos globals. El lloc és la suma d'unes determinades condicions: el transport públic, la cohesió de la trama urbana, l'extensió dels espais agrícoles, la presència de la costa, l'extensió dels polígons industrials, la qualitat de l'escola pública, el sistema comercial, el percentatge de població immigrant, la densitat de l'associacionisme... I no proposo substituir el fet català pel fet, diguem-ne, guixolenc. No existeix una forma guixolenca de ser: Existeix un lloc (locus en el sentit que li dóna Habermas), que és una combinació particular de factors, que ofereix unes oportunitats i, naturalment, nega unes altres.

En altres paraules, Catalunya és el sumatori de centenars de llocs, amb extensions, sistemes, graus de cohesió i vincles molt diversos. Catalunya és un mosaic, com també ho és la Toscana, el Quebec o Eslovàquia. I crec que quan més divers és un territori, més probabilitats de supervivència té, perquè està integrat per estratègies plurals. I si en el futur entren en crisi les ciutats globals, et convé tenir una xarxa densa de ciutats mitjanes, espais urbans difosos o nuclis rurals, per a fer front al nou context. De la mateixa manera que existeix la biodiversitat, existeix la sociodiversitat, el valor de la diversitat dels llocs. És aquesta variació el que permet a un territori ésser antifràgil, seguint el concepte de Nassim Taleb.
 
Els estats creen la ficció de la uniformitat i, per tant, tendeixen a generar estratègies uniformes. I dicten lleis, creen normes, proposen models, desenvolupen estratègies, fixen regles uniformes per a llocs diversos. Jo crec que la gestió escolar a Camprodon, a Platja d'Aro i a Cerdanyola del Vallès hauria de ser molt diferent; també, els horaris comercials, el model de transport públic, l'estratègia de recollida selectiva, l'organització de la biblioteca, l'assistència a la gent gran o l'oferta pública de lleure per als infants. Quan més adaptativa sigui la gestió pública a la diversitat dels llocs, més eficient serà i, també, major connexió s'establirà entre gestors i gestionats, entre el públic i els públics. En altres paraules, quantes més decisions públiques estiguin en mans dels gestors locals (i no dels gestors estatals), més fàcil és que recullin la complexitat dels llocs i major serà la connexió entre governants i governats. Quan menys estat, millor.
 
Interès comú
 
Els estats se sustenten en la idea de l'interès comú, que simplificant seria més o menys aquesta: Totes les coses bones que passen a Catalunya són bones per als catalans i totes les coses dolentes que passen a Catalunya són dolentes per als catalans. Un estat vindria a ser com bloc d'interessos comuns (compacte i íntegre), confrontat amb els interessos dels altres blocs, que també són estats. Els estats defensen els interessos dels seus ciutadans, que serien uns i no pas uns altres.
 
No sé si alguna vegada en la història, el món havia funcionat amb la lògica de l'interès comú dels EN, però sé que ara no funciona en absolut així. L'aeroport de Barcelona competeix amb el de Girona. I la captació dels vols de baix cost (ara m'estalvio la discussió si amb una política tarifària injusta o no) ha anul·lat en pocs anys l'aeroport de Vilobí i, de retruc, una part de les oportunitats comercials i turístiques de la regió de Girona. I sí, la Universitat de Girona competeix amb la Universitat Rovira i Virgili i la UAB amb la UB; i intenten captar estudiants, talent, instituts, empreses o projectes europeus. I la Costa Brava Sud competeix amb el Maresme Nord. I l'èxit d'una empresa càrnia d'Osona provoca la caiguda d'una competidora al Ripollès. I el comerç de Reus competeix amb el de Tarragona. I quan una empresa de perfums del Vallès aconsegueix un contracte milionari, aconsegueix els recursos per a temptar els professionals de l'empresa de la competència, amb seu a Lleida, que es queda amb la meitat de la plantilla. I el Nàstic s'emporta els jugadors més bons de la Terra Alta. Catalunya és un escenari de competència entre llocs, que minut a minut, cotitzen en la borsa de territoris.
 
Naturalment, també existeixen interdependències. I si l'empresa càrnia d'Osona funciona, els pagesos de la Garrotxa augmenten les vendes. I la URV i la UdG compartim projectes estratègics en turisme. I l'empresa de perfums del Vallès reactiva quatre microempreses químiques de Barcelona. I SERHS s'ha fet forta oferint serveis turístics de Calella a Tossa. Però també la UdG estableix la seva estratègia de Campus d'Excel·lència amb la Universitat de les Illes Balears. O l'excedent de demanda a Extremadura reactiva el sector surotaper de les Gavarres. O la modificació dels horaris comercials de França perjudica el sector de l'Alt Empordà i la Jonquera. I el creixement econòmic dels USA (i l'apreciació del dòlar) afavoreix un creixement exponencial del mercat turístic americà al sector enoturístic del Priorat. Com en un complex mecanisme de rellotgeria, els llocs estan connectats amb els llocs amb múltiples relacions positives i negatives. I ja no podem dir que un estat tanca els límits de l'èxit i el fracàs d'una estratègia.
 
El que vull dir és que convé el major grau d'autonomia dels llocs per a establir les seves relacions de cooperació i competència amb els altres llocs (els d'aquí i els d'allà). Que el país funciona si existeix un sistema de interconnexions que permetin afavorir el màxim possible d'enllaços, que es poden traduir en oportunitats per aquests llocs. I que no hi ha una Catalunya compacta competint en un món de territoris compactes, sinó milions de fils que es creuen aquí i allà, que creuen oceans, que provoquen tempestes amb el simple vol de la papallona o que reactiva la pesca artesanal al Cap de Creus o la demanda de residència a l'Alt Pirineu. Som xarxa. Una xarxa tan densa, tan extensa, tan variable, que vista de prop crea la ficció d'una superfície contínua.
 
L'era dels llocs
 
Som a l'era dels llocs. Llocs connectats amb llocs, que estan connectats amb llocs. Els llocs són contextos geogràfics, econòmics, socials, que ofereixen oportunitats locals en un context global d'extrem canvi. Els llocs són també l'escala natural de les relacions humanes i, per tant, un ecosistema molt apte per mecanismes polítics més deliberatius, més participats. Els llocs faciliten la creació d'estratègies diferents per als mateixos problemes. I, per tant, deixeu-me recuperar el vell principi de la reivindicació dels llocs com a espais naturals de la relació humana i com a centres de l'estratègia administrativa d'allò que és públic.
 
És clar. Alguns àmbits de decisions, alguns problemes, alguns serveis, no tenen sentit a escala local i, per tant, està bé que es projectin cap a àmbits superiors de decisió, que deleguin competències. I jo hi crec molt en les vegueries, per exemple, perquè veig que hi ha moltes decisions que funcionarien bé a escala territorial gironina. I sí, és evident que els estats tenen àmbits de competència que li són propis, però el meu instint em diu que quan més petit sigui aquest àmbit, molt millor. Que la gestió escolar funcionaria millor a escala local. I que la gestió cultural seria més eficient si es gestionés des de les vegueries. I hem de reclamar una Europa molt més forta (que és una altra forma d'empetitir els estats) i que actuï defensant uns interessos comuns. I que mai més un eurodiputat digui que se'n va a Europa a defensar els interessos dels catalans (o dels portuguesos): Expliquem que necessitem una Europa que defensi uns interessos comuns, no una suma d'interessos particulars. I admetem que molts dels problemes actuals de la humanitat es ressolen a escala global, el que no és sinònim d'organismes globals. I treballem per moviments globals que donin resposta a la crisi dels refugiats, a l'escalfament del planeta o l'explotació infantil.
 
El món és un extraordinari joc de milions de connexions invisibles entre els llocs, en una preciosa i revolucionària troca. I això permet aliances globals i permet estratègies locals adaptatives. Permet ampliar per dalt i per baix el projecte democràtic de les decisions col·lectives. I resten els estats, com a peces de museu, que poden fer veure que funcionen, que mantenen aquell regust vintage, però que no són ni seran la solució al món que ve. Estat català, dieu?. D'acord, però amb la recuperació del municipalisme dels 70 i amb la reactivació de les vegueries adormides en el calaix del ja-en-parlarem. I si no li voleu dir estat federal, perquè la paraula federal s'ha impregnat d'un sentit que no és l'original, digueu-li bottom-up, que queda molt més cool. Jo voldria menys estat i no més. Ep, si pot ser.

Comentaris

RAIDTXU ha dit…
magnífic article, gràcies.

com a comentari només diré que malauradament has encertat del tot quan l'has etiquetat a "política ficció"

salutacions
Rafel ha dit…
Els polítics i els impostos son com l'entropia, malhauradament van a més. Fins que el sistema es inhabitable.

Entrades populars