16 d’octubre 2017

Riure



Tenim un excés de solemnitat. Patim sobredosi de moments històrics. Obres el twitter i sents de fons una fuga de Bach. Mires les notícies i tothom té cara de pomes agres i mira l’infinit i més enllà. Un dels indicadors més fiables de la gravetat de la situació és la quantitat d’esdrúixoles que s’empren. Tantes que aviat començarem a dir Catàlunya, Júnqueras o Fòrcadell (Fòrradell si ets en Vargas Llosa). 

Diu l’Scott Weems que l’única manera d’afrontar la tensió de l’existència és amb l’humor. De fet, l’humor és la resposta natural al conflicte. Riure és un procés que esdevé de la batalla entre els sentiments i els pensaments. També diu, per cert, que els acudits més divertits tenen exactament 103 paraules (en anglès), que l’animal més graciós és l’ànec o que el dia més divertit del mes és el dia 15. Hem de saber riure’ns primer de nosaltres mateixos i, després, de tot una mica. Som un breu lapse de temps en el rellotge de la humanitat, que és un segon en la història de l’Univers. Som una nota a peu de pàgina. No ens prenem res, ni a nosaltres mateixos, massa seriosament. 

Ens hem de riure més de tot això. Riure’ns per exemple de les cares dels consellers que acompanyen el President en una declaració solemne i especialment de les seves mans. No saben què fer-ne i els veus allà com dos braços orfes enganxats a un cos. Riure’ns també de la desaparició de Soraya després d’una declaració, com si fos Joi a Blade Runner 2049. Riure’ns de les espardenyes dels mossos d’esquadra, del pentinat del President, de les celles del Millo, dels tweets del Rufian o de l’estètica hípster de Rajoy. Riure’ns del whats app que m’ha passat l’amiga d’una cunyada que em diu que el cosí de Merckel creu que la independència esdevindrà un dimarts. I dels cops de porra dels policies?, em direu. Doncs més que amb cap altra cosa: L’humor és l’antídot més eficaç contra la violència. 

Així que aquest és el meu prec. Sigueu solemnes, remarqueu el sentit històric de cada cinc minuts, emprenyeu-vos i mireu a l’infinit i més enllà. D’acord. Però de tant en tant, recordeu que tot plegat és un xic absurd, un punt graciós, un pèl grotesc. I no deixeu d’omplir els vostres murs d’ànecs, com a mínim cada dia 15 dia de mes. Igual un dia obro el twitter i ja no sento més bachs, sinó aquella banda sonora eterna d’en Benny Hill donant calbots a qui li envolta.